Arquitectura Sana a El Culturista

Darrera Arquitectura Sana hi ha la Sonia Hernández-Montaño, arquitecta i especialista en bioconstrucció. Aquest estudi d’arquitectura està especialitzat en arquitectura sostenible i saludable. La seva voluntat i missió és crear espais sans per les persones que hi habiten i pel medi ambient. A més, la Sonia forma part de diversos col·lectius que busquen integrar el concepte de salut a l’arquitectura i conscienciar la població de les implicacions que té a pel nostre benestar l’espai on vivim. L’arquitectura, en definitiva, té la màgia de condicionar tota la nostra vida, en siguem o no conscients. O almenys, en això somiava ella quan va decidir ser arquitecta.

 

Pot ser el concepte d’arquitectura sostenible està més estès avui en dia però no és tan habitual trobar-se amb el concepte arquitectura sana. ¿Què significa?

El concepte sostenible, desafortunadament, està molt banalitzat. En el fons la sostenibilitat s’ha de basar en tres potes: la mediambiental, l’econòmica i la social. Qualsevol realitat s’hauria d’avaluar a partir d’aquests tres per veure si és sostenible o no. Les repercussions econòmiques les tenim clares perquè són evidents però les repercussions socials són més difícils d’evidenciar perquè falten indicadors.

 

I per què cal parlar de salut en arquitectura?

En realitat, el concepte de salut hauria d’anar implícit a dins aquest concepte si la sostenibilitat es complís. L’arquitectura està cada vegada més industrialitzada, tant pel que fa els materials com els processos. Tots els additius, substàncies químiques que busquen complir les garanties de seguretat, perden les propietats que tenien els materials tradicionals, on no es parlava de salut perquè els materials utilitzats ja eren en sí saludables, perquè eren materials naturals.

A tot això, s’afegeix que avui en dia els espais exteriors estan molt més contaminats. Els interiors, a més d’aquesta contaminació acumulen totes les aportacions negatives que fem per la no ventilació, la neteja amb productes químics, materials sintètics, pintures… De cada vegada vivim en edificis més hermètics, i d’aquí que hi hagi moltes patologies de salut associades als espais on vivim.

Al final, el que busca l’arquitectura saludable és posar l’ésser humà al mig, entendre quines són les necessitats físiques, químiques i mentals i adaptar-se a elles i no a la inversa.

 

Així, la bioconstrucció ajudaria a minimitzar l’impacte que el nostre ambient pot tenir sobre la nostra salut, amb l’aparició de patologies físiques?

La definició de salut segons la OMS és un estat complet de benestar físic, mental i social i no només l’absència d’afeccions o malalties. La part emocional també és salut i és una qüestió que la arquitectura cal incorporar. Però sobretot el gran drama avui en dia és l’excés de contaminants que hi ha als ambients interiors a més de tota l’electropolució creada per les antenes de telefonia i les xarxes Wi-Fi.

Dins el nostre cos hi ha electricitat i tot i que hi ha estudis a favor i en contra del caràcter perjudicial d’aquests aparells, l’Unió Europea ja ha establert el principi de precaució perquè estem davant unes tecnologies i una exposició a camps electromagnètics a la que no hem estat exposats mai.

La bioconstrucció no invalida les tecnologies, no busquem anar a viure en una cova però sí establir aquest principi de precaució.

 

En quin moment neix la teva inquietud d’allunyar-te de l’arquitectura convencional?

Sempre havia volgut ser arquitecta, em semblava una professió màgica, capaç de canviar la manera de viure de les persones. Quan vaig acabar la carrera vaig tenir l’oportunitat d’anar un any a Estats Units a treballar amb el Frank Gehry. Tot i que va ser una gran experiència, igual que a la carrera, em va semblar insuficient perquè no es posava l’ésser humà al centre sinó molts altres condicionants.

Quan vaig tornar a Barcelona vaig seguir treballant com arquitecta però em seguia faltant alguna cosa. En aquell moment em vaig trobar amb el feng-shui i vaig estudiar durant dos anys feng-shui tradicional. Això em va descobrir que existia una cosa anomenada geobiologia i vaig anar a estudiar a Alemanya, on vaig descobrir que existia la bioconstrucció. En aquell moment tot va tenir sentit i vaig fer un màster en bioconstrucció, vaig fer milers de tallers de fang, argila, camps de treball… L’any 2009 em vaig prendre un any sabàtic i allà vaig decidir que o em dedicava a això o res no tenia sentit. Quan vaig tornar va començar el projecte d’Arquitectura Sana.

 

Quines dificultats t’has trobat a l’hora de fer viable el teu projecte a un país que on la conscienciació del vincle entre arquitectura i salut està encara tan poc estès?

Un dels problemes ha estat trobar industrials que sàpiguen treballar amb aquests materials. No hi ha la varietat i totes les marques com els productes convencionals però hi ha materials de tot tipus. És un món que pot ser ara mateix no és tan evident, però existeix. Costa més de trobar, és cert, però a nivell econòmic no té perquè ser més car, simplement els criteris i les prioritats al pressupost seran diferents.

Sí que hi ha alguns materials que a la llarga necessiten el seu manteniment com per exemple la fusta natural, que requereix d’un tractament que la fusta sintètica no necessita…

Pel que fa a la normativa, la llei no propicia que s’utilitzin certs materials i certs sistemes. No els invalida però ho posa molt difícil. De fet, ara mateix, amb gent del col·lectiu estem fent unes al·legacions a la reforma del codi tècnic perquè pot perjudicar la salut. Jo crec que el gran problema, malgrat tot, és la falta d’informació, tant per part dels tècnics com per part dels usuaris. La gent que treballa en el sector hauria de tenir la responsabilitat de conèixer aquests qüestions però a la universitat quasi no té presència.

A nivell d’usuaris, la gent no és conscient de les implicacions que té una cosa tan mínima com escollir una pintura. I aquest fet es complica amb els nens, gent major, malalts, embarassades, és a dir, població de risc. La conscienciació de la societat és clau perquè tot i que no visquis en un ambient òptim, hi ha pautes que pots seguir i poden fer que visquis en un ambient més saludable.

 

Quines pautes?

Sobretot garantir una bona ventilació, revisar tot el cablejat elèctric, especialment si hi ha nens. Escollir mobiliari no només pensant en el preu i amb l’estètica sinó també en que no sigui sintètic. Quan tot l’acabat interior és sintètic (mobles, catifes, sòl…) el que fan és generar més electricitat estàtica i l’ambient interior s’ionitza, prolifera més la pols, no regula la humitat ni la temperatura. També convé escollir una pintura no contaminant, netejar amb productes de neteja no tòxics…

Les pautes de vida són claus, perquè no té sentit fer una casa nova des de la bioconstrucció i que després l’usuari comenci a netejar amb lleixiu, ambientadors sintètics… A la inversa també funciona. Es pot rehabilitar una casa des del punt de vista energètic i millorar les prestacions energètiques. Es parla molt avui en dia en arquitectura d’eficiència energètica amb sistemes actius, és a dir, tecnologies que ens puguin donar el mateix servei amb menys consum. No obstant, el que hem de prioritzar són els sistemes energètics passius, com els sistemes constructius, l’orientació de la casa, la bioclimàtica, la il·luminació natural, l’aïllament.

Una rehabilitació energètica no només pot aconseguir una major eficiència sinó que l’interior sigui més confortable. Es poden millorar també les instal·lacions elèctriques per minimitzar les radiacions, distribuir els llits per si hi ha corrents d’aigua o alteracions tel·lúriques, determinar segons aquests factors on situar les zones de dormir o de passar molta estona. Intentar no dormir, per exemple, davall d’un fil elèctric o en cas que no es pugui evitar utilitzar un desconnector de xarxa perquè durant la nit passi corrent per sota dels nostres caps. Es podria revocar les parets amb argila o amb calç per ajudar a equilibrar la temperatura i la humitat, incrementant el benestar a l’interior de l’habitatge. Es poden fer moltes coses per millor la qualitat de vida.

 

Com afecta la manera con construïm a la criança i als infants de manera concreta?

A nivell emocional, un nen que pot caminar amb seguretat, sense limitacions en espais oberts, diàfans, segurs, amb llum natural, té la sensació que el món és un lloc segur per viure. Parlarien també d’espais amb unes mides proporcionals als infants. Les cases estan fetes per als adults i el nen allà no veu res. Aleshores, en crear espais per a nens haurien d’estar pensats a la seva escala o intentar que les coses estiguin a la seva mida perquè pugui participar.

A nivell físic, imaginem que anem a tenir un fill i li volem preparar l’habitació: comprem mobles amb laques sintètiques, pintures per a l’habitació, cortines de teixits sintètics. Tot plegat és una càrrega tòxica que el nen durant tota la seva vida estirà patint. Els nens rasquen les parets, es posen les mans a la boca, estan gatejant sobre un terra que crea una concentració de pols i la ionització per fricció. S’hauria de privilegiar el mobiliari amb les mínimes emissions de compostos orgànics volàtils, escollir pintures en aquest sentit, minimitzar radiacions de mòbils, aparells per escoltar el nadó, Wi-Fi, electricitat. No cal ser dramàtics però sí establir el principi de precaució. No ens hem d’oblidar que els nens tenen molt més aigua el cap i per tant són més susceptibles.

El dormitori ha de ser una energia de cova, de 0 estímuls, un espai de regeneració. En el cas dels nens veiem que això no és compatible amb el joc, que és activació. L’ideal seria tenir dos espais diferenciats, amb dues il·luminacions diferenciades. Poder canviar d’una activitat lúdica a una activitat introspectiva. Pot ser, si hi ha dos nens i dues habitacions, estaria bé plantejar-se una habitació per dormir i una de joc, però depèn de cada nen.

 

I a l’escola?

Sí, tot això també ho podríem pensar per exemple en la forma de construir les aules per fomentar el caràcter inclusiu: si poses el mestre al davant i els nens a les seves taules, estàs projectant una educació amb un referent. En canvi, si posiciones la classe en cercle, si la classe no té aquesta unidireccionalitat, estàs formant una escola més inclusiva, on tothom té un lloc. Això seria un tema de distribució però també hi intervé un component físic.

 

A simple vista, quines són les principals diferències entre una casa sana i una casa convencional?

L’espai, en general, et semblaria molt més agradable. La bioconstrucció està associada a les cases de hobbits però no és només això. Una casa construïda sota aquests paràmetres pot ser moderna, seguir les línies que un vulgui, és a dir, des del punt de vista estètic pot ser el que el client vulgui, però la sensació de viure allà és molt diferent. No és un efecte immediat però a llarg termini millorarà la teva salut perquè estàs invertint en això. I a la inversa també ho observem, amb el gran nombre d’edificis diagnosticats sota el síndrome d’edifici malalt.

 

I què és el síndrome de l’edifici malalt?

Són edificis que emmalalteixen les persones que treballen o que hi viuen. Quan el 30 o el 40% de la plantilla comença a presentar una patologia o refredats continus, s’analitza i hi ha de fet protocols d’actuació però només quan és molt evident. És molt difícil, no obstant, mesurar-ho. L’Elisabeth Silvestre, una de les professionals que treballa en els casos d’edificis malalts, era un biòloga que feia proves genètiques. Quan no es sabia que estava passant s’etiquetava sota causes mediambientals. Ella es va començar a preguntar què significava això i va començar a investigar en aquest sentit i ara està treballant paral·lelament amb els arquitectes per veure les implicacions que tenen les construccions.

 

Sobre quins pilars s’assenta aquest tipus de construcció que determina els criteris i les decisions?

Un disseny que privilegiï els recursos energètics passius, una distribució que s’adapti a les necessitats dels usuaris però també a les radiacions tel·lúriques i les radiacions exteriors, uns materials i processos constructius naturals, unes instal·lacions biocompatibles, distribució d’aigua amb materials no contaminants i intentar reciclar el màxim d’aigua possible.

El tema de la il·luminació és molt important. S’ha d’aprofitar al màxim la llum solar i les hores de foscor busquem que la il·luminació artificial sigui cronobiològica, és a dir, que acompanyi el nostre rellotge biològic que es regeix amb el sol.

Les llums blanques activen el meu cos i les llums càlides relaxen. És molt important tenir-ho en compte per no crear cronodisrupcions que provoquin, per exemple, insomni. També, i molt important, assegurar llums que no generin parpadeig, que a vegades no s’apreciem però ens cansen la vista.

Un altre pilar és l’aspecte econòmic i social. Si hem d’escollir un material, un sistema constructiu o una solució ens hem de demanar on van a parar aquests diners: a una gran multinacional o a una mà d’obra que reverteix en la nostra comunitat?

ENTREVISTA PUBLICADA EL SETEMBRE DE 2018 A EL CULTURISTA

Sonia Hernández-Montaño